Rakaposhi, 7788m
I tot això perquè ens agrada la muntanya.
Ens agrada el silenci. Busquem el silenci i la tranquil·litat dels indrets llunyans de l'Himàlaia. Però no en tenim prou amb la contemplació. També ens agrada assaborir i compartir el plaer de l'acció en aquest decorat perfecte de l'alta muntanya, tot posant en joc els gestos i les tècniques apreses al llarg de molts anys d'experiències.
L'estiu del 2008 ens proposem escalar el cim del Rakaposhi, de 7788 m, una de les trenta muntanyes més altes de la Terra. Situada a la vall dHunza, al nord del Pakistan, és visible des de molt lluny i des de molts indrets i ha estat companya de tots els viatgers que han travessat aquest nus crucial de les antigues caravanes que comunicaven Orient amb Occident.
La vall sobre la qual domina i harmonitza el Rakaposhi és molt rica culturalment i ambientalment. És la seu de l'antic regne dHunza i Nagar. I des de fa algun decennis la seva paret resplendent fa d'insuperable contrafort a la Karakorum Highway.
El Rakaposhi és una muntanya ample, d'uns 20 kilòmetres d'est a oest, nascuda directament de la terra sense carenes ni valls que li donin continuïtat. De la base al cim hi ha quasi 6000 metres de paret. Són molts els homes que l'han somniat, però pocs els que l'han escalat.
El 1896 l'anglès William Martin Conway va explorar les pendents meridionals de la muntanya. El 1938 Campbell Secord escalava la llarga aresta NW fins els 5800 m i el 1947 el mateix Secord juntament amb el gran explorador anglès Bill Tillman arribaven a la cota 6.200 de l'esperó SW. El 1954 Alfred Tissières intentava, sense èxit, de nou la cresta SW, amb una expedició de muntanyencs molt qualificats (Anderl Heckmair, nord de l'Eiger 1938, Matthias Rebitsch nord del Laliderer, George Band, Everest 1953 i Kangchenjunga 1955). Finalment el 1958 una expedició anglopakistaní escalava per l'esperó SW i aconseguia fer el cim (Mike Banks i Tom Patey).
No és fins el 1979 que una nova expedició (Polònia-Pakistan) corona el cim per la llarga cresta NW, itinerari que repetiran els holandesos l'any 1988. Els anys 1971 i 1973 Karl Herrligkoffer (Nanga Parbat 1970) havia dirigit sengles expedicions a la cobejada paret nord, un mur de 20 Km marcat per un esmolat esperó. El 1979 una expedició japonesa superava aquest esperó col·locant 5000 metres de corda fixa: Eiho Ohtani i Matsushi Yamashita coronaven la muntanya desprès dun bivac a 7600 metres i de superar passos de VI i A2 a 7700 metres. Lany 1984 un equip de canadencs (Dave Cheesmond, Barry Blanchard i Kevin Doyle) tornava a escalar l'esperó nord però aquesta vegada en estil molt lleuger, realitzant una de les escalades més espectaculars de l'himalaisme. Una expedició eslovena va intentar repetir sense èxit aquesta ruta l'any 1987.
Han passat 20 anys i la gran i paret nord ha continuat presentant moltes dificultats insalvables a les expedicions que s'hi ha enfrontat. Mentrestant, des del 1958, any de la primera ascensió del Rakaposhi, fins ara, només dues expedicions han fet el cim per la ruta original de l'esperó SW. Una expedició belga l'any 1983 i una iraniana l'any 1997. Cap expedició catalana n'ha fet el cim. Tampoc cap espanyola.
La nostra expedició per l’esperó SW serà el segon intent català després del de l’expedició de Tarragona de 1981.
Rakaposhi, 7788 metres, paret resplendent en la llengua local de la vall d'Hunza. Ens agrada perquè és alta i rarament visitada. Poca gent ha trepitjat el seu cim.
Mentre centenars de muntanyencs s'apilonen als campaments base i a les rutes normals dels vuits mils, el Rakaposhi conserva encara el misteri dels vells temps de l'alpinisme exploratori.
